Coros del Carnestoltes

ALERTA!

Esteu entrant en territori Carnaval. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència

8466814699_f56c263ce8_k

Els Cors de Carnestoltes, la veritat definitiva

¿Com cony van néixer els Cors de Carnestoltes? ¿En quin any?¿Perquè es va decidir sortir a cantar pels carrers de Vilanova? ¿D’on va sorgir la guspira que va encendre la iniciativa d’aquesta singular activitat? ¿Com anaven vestits els primers cantaires? ¿Com eren les primeres cançons? ¿Van cantar al davant de Cal Cabutí? ¿Ja existia Cal Cabutí en aquella època? ¿És veritat que allà hi treballava el Cabutí? ¿És veritat que hi va treballar alguna vegada? Totes aquestes preguntes són clares, assenyades i fonamentades però, certament, diguem-ho tot, ens importen una merda. Ep, parlem com autors d’aquest article que us estem introduint via web, com a responsables dels inicis dels Cors i com a socis històrics de l’Acord i de la Unió… Però, si cal, ho repetim: les preguntes ens importen una merda! De fet, som així de rotunds perquè creiem que als socis actuals també els importen una puta merda totes aquestes qüestions. La gent actual el que vol, i els autors d’aquest article també ens considerem gent actual, és entendre de qüestions econòmiques elevades i de física quàntica. El demés són punyetes. La història de la Unió i dels Cors de Carnestoltes són ximpleries comparades amb els grans misteris de la Humanitat i amb les grans incògnites de la ciència, com ara el Bosó de Higgs, l’enigma dels forats negres de l’espai o, per no anar tan lluny, l’elegància natural, el rostre d’elevada intel·ligència i la gràcia i el saber estar dels regidors de l’Ajuntament de Vilanova (especialment els de la CUP).

De tota manera, la insistència, ratllant en la pesadesa i en la mala educació, del nostre ínclit consoci Xavier Serra (la única persona que ens hem trobat fins ara a qui si l’interessen les preguntes en qüestió), ens ha impel·lit a donar-hi resposta.

Comencem doncs, pel començament. Els Cors van néixer el febrer de 1978 perquè El Palomo i l’Arroyo Manso “Tit”, coneguts intel·lectuals situacionistes (injustament i vilment oblidats en aquests moments d’orgia neoliberal i youtuber que tots vivim), després de llegir Le bouc émissaire de René Girard, van tenir la visió que calia purificar Vilanova d’una manera violenta i definitiva. Van pensar que la millor manera de fer-ho seria camuflar un grup de socis i disfressar-los amb capes negres i antifaços per tal d’assaltar el Banco Hispano Americano, un cop allà la proposta era la de lligar les noies que hi trobéssim, forçar sexualment els comptables i emportar-nos tots els diners. La idea era, amb els diners, utilitzar-los per accelerar el procés d’emancipació nacional de les classes diletants. El pla era clar, concís i brillant… Lamentablement les persones a qui es va encarregar l a seva execució, els sotasignants d’aquest article, és a dir nosaltres, el Senyor Miquel i el Senyor Paco, el vam interpretar malament, i el que vam fer va ser agafar els socis de l’Acord amb les capes i els antifaços i un cop ens vam trobar al carrer, amb el fred que feia i amb les ganes que teníem de beure sense pagar, vam posar-nos a cantar cançons inventades i rimades maldestrament a canvi d’un trist porró de vi i quatre pastes del Cabutí. És així de simple i així d’elemental…. No hi busqueu altres raons ni altres històries. Sí, ja se que us diran que la cosa va anar diferent que van ser el Montané i l’Escribano els que van tenir la idea inicial perquè ho van trobar en un llibre de l’Amades i que després van anar a buscar el Miquel González a la presó de dones on complia condemna per adúltera perquè fes de director dels Cors… Sí, això és la història oficial, però no és la història real. Per això, els humils autors d’aquest article via web, farts i fatigats de tanta falsedat, volem desmentir i desmuntar la fal·làcia històrica en la que fins ara ha viscut la Unió i retre un homenatge definitiu als autèntics líders d’un dels actes més emblemàtics del nostre estimat Carnaval. Van ser el Palomo i el Tit. I punt. I ja està. Glòria i honor per a ells. I merda per tots els altres!

Francesc Escribano i Miquel González (que avui s’ha atrevit a explicar per primera vegada això de la presó de dones)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza cookies (galetes) per a recopilar informació estadística de la vostra navegació. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació de la nostra política de cookies.