Programa de Carnaval

ALERTA!

Esteu entrant en territori Carnaval. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència

 

“El Pugrama”

La festa té moltes i variades virtuts.

Però n’hi ha dues lligades a la temporalitat que són prou importants.

La festa, per sort, és cíclica i això permet un temps de preparació, un temps d’advent, d’anar fent camí per poder arribar amb forma i sabent el que cal fer per viure la festa amb tota la passió i el mes desenfrenadament possible .

I la festa també, per sort, és efímera, té una durada en el temps, s’esmuny potser massa de pressa i això fa que es visqui intensament. Allò de Vilanova és festa és una clara exageració, un eslògan que ha servit d’excusa per mil invents.

Quin avorriment si cada dia fos festa!!

I com que és efímera poca cosa en queda.

Però segur que queden records inesborrables i altres de difusos perquè no estaven en aquells moments, fruits dels lloables excessos, en condicions de concretar-los per guardar-los a la memòria .

Hi ha qui encara recorda haver subornat, (presagi del que passa avui al país amb el 3%) amb espècies, majoritàriament beguda, al Vidalot per tenir determinada parella. Anys més tard se’n penediria.

Hi ha qui somia encara amb l’evacuol cada cop que veu i beu una ampolla de cava.

Se sienten coño, retrunyint al mig de l‘envelat ….

I la guerra d’envelats…

I el dia que el déu Bacus va guanyar la partida a la marededéu de les Neus que va acabar a urgències amb un coma etílic impressionant.

I l’alarma institucional i la cobertura policial disposada a intervenir en el correbous.

O la censura de la cursa de veracreus per l’autoritat (per més inri) suposadament progressista.

A l’arribada del Generalíssim escoltat per les esquadres falangistes que cantàvem amb un entusiasme que feia basarda.

O les danses etíliques damunt la barra de l’envelat…

I així, podríem anar seguint.

Però vaja tot patrimoni immaterial i sinó de la humanitat almenys de cadascú de nosaltres i també com a guia i referent d’algunes generacions.

Cada generació doncs mitifica alguna moment de la festa.

Tot intangible però.

Per sort o per desgràcia també hi ha algun element tangible de la festa. I aquest és, apart de la indumentària, que s’ha fet petita, han salta els vores, escurçat les mànigues o el mantó ha perdut serrell, hi ha el programa , el “pugrama” pel amics.

Sí, sí allò que rebem a casa els associats i que ens explica el que es farà durant el dies de celebració.

I no és fàcil fer el programa. Ments pensants, preclares reunides, brainstorming entre fums i efluvis de mil licors espirituosos per donar a llum alguna cosa que impacti i que faci llegir i seguir amb il·lusió (entonis com ho fa el president en funcions ara per ara Mas).

Però sempre hi ha un dubte, irresoluble per cert

El fons i la forma. Que és més important?

Vet aquí el gran dilema. Del programa que és més important el fons o la forma?

El que diu o l’embolcall.

El farcit o la pasta del caneló?

Que va ser primer l’ou o la gallina.

Serà nen o serà nena.

Que és més important la salsa o els cargols.

Que és més bo pa sucat amb oli i sal o pa amb vi i sucre….

Ens podríem passar hores, dies, anys i mai arribaríem a la unanimitat o al consens que ara és valora molt.

Que cadascú agafi el que més li agradi.

Però en carnaval el fons és molt semblant cada any.

Amb al previ el ball de mantons, ball encara civilitzat, i el preludi de la xatonada, amb l’aparició dels hereus del Ximplici Xinaga, seguirem fins l’enterrament i les arengades que despatxem cada any. Amb l’aturada important i obligada de l’arrivo amb la necessària polèmica de cada any i amb les inevitables comparacions ….. Som els millors que no hi hagi dubte!.  Cap vacil·lació!!

Entremig actes que segons els anys i si la disposició és alta tenen major prestància i si no hi ha ganes o hi ha cansament no tenen tant d’esplendor, més aviat fan figa com per exemple els enyorats actes esportius multitudinaris o els mateixos coros.

La comparsa, com sempre més o menys les mateixes banderes i la uniformitat cada cop més valorada, texans a dojo. Res és el que era.

Comparses la plaça és vostra, turururu! i cap a casa a dormir una estona…

Ball, i és ball del comparser amb tendència que ha anat derivant cap un ball de Casal de Joves, vaja tenir entretinguts els adolescents una estona perquè els papes i mames puguin allargar la soberatula

I tot això escrit i imprès en paper.

I anys en que veiem a la gent (els que manen) sorgim de les clavegueres de la ciutat com si fóssim els autèntics serveis secrets.

Altres recollim imatges centenàries demostrant que els besavis si que feien un bon carnaval!

O amb textos altament perillosos socialment (expressió usada per la caverna local) per alguns recollint el bo i millor d’allò que en van dir l’humor vilanoví; ei!, no confondre amb el vilanovisme que sempre va ser una actitud d’ordre

I encara algun cop amb un joc de taula, o amb endimaris relacionats amb la festa de la carn.

Això sí tirant d’ironia, de despit o directament de mala llet per criticar a tort i a dret, als de dintre la societat, i als de fora i naturalment com mana la tradició a l’autoritat (in)competent. Fins i tot hi ha qui afirma que si no surts al programa de Carnaval, encara que et deixin verd, no ets ningú.

Que és Carnaval i tot s’hi val.

I ara en l’era de la tecnologia digital el programa s’envia a l’èter i arriba a cada cas de manera molt ràpida i segura (parlen de que l’any vinent ho rebrem amb un dron). Queda algun reducte de nostàlgics del paper que reclamen un programa tangible, real, que duri que es pugui tocar i tacar d’oli mentre el llegim tot esmorzant, que es pugi arxivar pels futurs historiadors de la vila que quan els vegin cauran de cul en veure que una colla d’arreplegats feia coses tant valuoses i genials…

En fi com deia el “califa” “pugrama, pugrama i pugrama”, el demés són carallotades.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza cookies (galetes) per a recopilar informació estadística de la vostra navegació. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació de la nostra política de cookies.