Història
Al 2026 complim 165 anys, i és que la història de La Unió comença al 1861, tot i que aquesta data ha estat polèmica sobretot en la celebració dels aniversaris rodons. Els 50 primers anys es van commemorar al 1909; els 75 al 1936 i el centenari al 1958. Per tant el dubte de la fundació s’estén als anys 1858, 1859 i 1861. Per acabar-ho d’embolicar, en l’estendard -que encara conservem- hi apareix brodat el nom de l’entitat, “La Unión Villanovesa” i l’any 1862. Probablement, l’hipotètic desgavell s’explica perquè la implantació a Vilanova i la Geltrú del moviment coral fundat per Josep Anselm Clavé no va tenir un moment fundacional, sinó que va ser gradual.
Aquest procés està ben documentat en el llibre que es va estampar l’any 1936 a la impremta del Diari de Vilanova titulat “Historial de la societat L’Unió Vilanovesa” en motiu de les seves noces de platí” (sic). El volum, editat per la pròpia entitat, consta de 130 pàgines, amb moltes il·lustracions i tanmateix no hi consta el nom de l’autor.
Ara sabem que tant l’acurada i rigorosa investigació com la redacció del text van ser obra de Pere Colomer i Soler (1882-1967), sindicalista, estudiós i aficionat al teatre a més de soci de l’entitat i membre de la comissió organitzadora d’aquell aniversari, el qual es celebrà els dies 3, 4 i 5 de juliol de 1936, amb un esplèndid programa recollit en l’esmentada publicació. L’indiscutible criteri de Colomer, fruit de la seva recerca, és el que estableix la data de 1861 com la de la fundació de la societat, tot i que portava un altre nom (Orfeón Villanovés). Posteriorment, al 1863, es va adoptar el nom de Unión Villanovesa. Pere Colomer deixa clar, però, que eren les mateixes persones les que donaven continuïtat al projecte, mentre que altres temptatives claverianes fetes en anys anteriors van ser inconnexes entre elles pel què fa a la perpetuació, malgrat que aquestes apreciacions no es van tenir en compte en el centenari a l’any 1958, com no s’havien considerat o es desconeixien en les noces d’or de l’any 1909. No és necessari fer un seguiment detallat de la societat coral claveriana, coneguda popularment com El Coro, en la seva dilatada trajectòria. Fer constar, però, que en el primer mig segle la societat va ocupar en lloguer o re-lloguer diversos locals, des de la reunió fundacional al Gran Cafè de la Reunion, en els baixos de l’edifici conegut com “La Galera”, situat a la cruïlla dels carrers Sant Gervasi amb Cervantes (nord-llevant ocupant tota l’illa fins als carrers de la Mercè i Artesans). El cor fou dirigit per una llarga nòmina de músics, que consten per ordre cronològic gravats a la pedra en el monòlit dedicat a Anselm Clavé que es troba al bell mig de la plaça Pau Casals.
D’aquest període cal remarcar la vinculació que l’entitat tingué en la biografia del gran músic vilanoví Eduard Toldrà i Soler (1895-1967), el qual a l’edat de 7 anys hi donà el primer concert de violí de la seva vida, amb l’avinentesa que el seu pare, Francesc Toldrà i Carbonell, era llavors el director de la massa coral.
En la història de la societat s’hi poden apreciar també molts períodes de crisi, però de les que sempre se n’ha sortit i amb projecció. Un moment crucial d’aquests va ser el canvi de paradigma que es va produir al país i molt especialment a la ciutat de Vilanova arran de la depressió posterior a la pèrdua de Cuba i Filipines. A la primera dècada del segle XX van desaparèixer o es van transformar gairebé totes les societats recreatives de la ciutat. La Unió Vilanovesa va estar també a punt de ser liquidada. Va ser llavors que va canviar un cop més de local i, després d’uns mesos d’interinitat al carrer del Jardí, passà a ocupar el 1914 una part de l’esplèndid equipament del desaparegut Centro Artesano, conegut popularment com L’Artesà, a la rambla Principal cantonada amb el carrer Col·legi. El local, amb teatre, un ampli cafè i un espaiós jardí, l’havia arrendat un empresari del cinema amb el propòsit de transformar el teatre en saló de projeccions que s’anomenà Cine Diana. Les dependències no ocupades pel saló de cinema l’empresa les sub-arrendà a La Unió Vilanovesa. A l’entresol, amb els anys s’hi adequà una sala com a biblioteca pública, que va donar un caire ateneista a la tradicional vocació coral i recreativa de la societat.
La Unió Vilanovesa va ser una de les poques societats que van sobreviure al cop d’estat de 1936, perpetrat tan sols uns dies després de la celebració de les seves noces d’or, i a la nova situació creada després del triomf dels colpistes. Mentre el “nou ordre” va liquidar l’entramat associacionista del temps de la Segona República i també d’anteriors, els cors claverians foren tolerats i s’encabiren en l’estratègia del nou règim. D’aquesta manera La Unió Vilanovesa es convertí en una de les poques associacions laiques (és a dir no eclesiàstiques) que varen quedar a la ciutat un cop passada la guerra.
Per això, quan a l’any 1958, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, es va fer la primera sortida oficial posterior al 1936 de les Comparses del Carnaval, llavors rebatejat com a “Fiestas de Invierno”, “El Coro” va ser una de les cinc societats que van fer comparsa.
Tres anys abans, el 1955, s’havia fet una àmplia reforma del Cine Diana i posteriorment L’empresari va edificar al jardí contigu un nou cinema, el Villamar, en un període tèrbol tant pel que fa a les pressions de l’empresa com en el capteniment dels responsables de la societat. En tot cas, aquesta va haver d’afrontar una altra temptativa de desnonament (la primera ja l’havia superat el 1924 després de dos anys de plets amb un anterior empresari del cinema). Finalment, es va arribar a un acord amb la inauguració d’un nou local, en un espai més reduït a l’entresol de l’edifici, l’octubre de 1964, que disposava de cafè i una secretaria. El “Coro” va continuar amb les seves caramelles i la vida social.
Un altre fet transcendent va ser la incorporació a La Unió Vilanovesa, l’any 1973, dels Bordegassos de Vilanova; la colla castellera necessitava un aixopluc legal i el va trobar com a “secció folklòrica” del Coro, en aquells moments mantingut per un reduït grup de persones força madurs; els Bordegassos portaren a l’entitat joventut i empenta i molts castellers s’integraren a la massa coral, que ben aviat es convertí en un cor de veus mixtes, gràcies a les dones que acompanyaven als castellers. Així, “el Coro” es va convertir en una de les entitats punteres en la dinamització i la renovació del Carnaval i també de la Festa Major després del llarguíssim periple de restriccions del franquisme. Amb la incorporació dels Bordegassos, el Coro va agafar una empenta important i va actuar en diversos fronts més enllà de l’activitat castellera i musical, va consolidar una potent secció esportiva fundadora del trofeu Primavera i múltiples activitats en el camp cultural i social. Va impulsar la comissió organitzadora del Carnaval i, posteriorment la Comissió de Recerca i Cultura Popular. Amb el primer ajuntament democràtic, l’any 1979, es va cedir a les entitats la custòdia i gestió dels entremesos de la Festa Major (drac, gegants, mulasses, nans…) i el Coro va assumir fer-se càrrec del Drac de Vilanova i la Geltrú, un dels símbols més preuats de la ciutat, una responsabilitat que encara mantenim, malgrat que altres entitats van crear associacions de portants, o van cedir el seu entremès a l’Agrupació de Balls Populars.
En aquest període, van néixer algunes publicacions com “Xut” i “Xiulet” que després es transformaren en la publicació oficiosa del Trofeu Primavera; també es va publicar “El Coro” revista senzilla de caire social però molt interessant en el context del moment. Però mereix una menció especial la publicació de “Gralla”, que apareixia com a circular de la Secció Folklòrica de la Societat Coral La Unió Vilanovina. La publicació animada per Xavier Orriols i Paquita Roig va ser un referent, en l’any 1976, de la recuperació d’una part important de la cultura popular a la nostra ciutat. En aquells anys, el Coro va participar activament en l’organització a Vilanova de les jornades del Congrés de Cultura Catalana.
Les eleccions municipals de l’any 1979, les primeres democràtiques després de la guerra civil, van provocar que alguns dels socis del Coro formessin part de diverses candidatures; la normalització de la vida dels partits polítics va portar també una certa recessió de la vida associativa ja que, fins aquells moments la presència a les entitats tenia també una clara vessant política i participativa.
El 31 de març de 1980, una assemblea extraordinària va decidir catalanitzar el nom de l’entitat i l’antiga “Unión Villanovesa” passava a dir-se La Unió Vilanovina “El Coro”; aquell any també es va generar un gran debat a l’entorn de que l’entitat gestionés un bingo, amb els beneficis del qual augmentarien els ingressos i es podria comprar un local; finalment el bingo no es va autoritzar i anys després va aconseguir-lo la societat Gran Penya.
L’any 1981, el Coro va llogar un pis del carrer Correu, cantonada amb la plaça Miró, per ampliar la seva seu social que continuava al carrer Col·legi. Els balls de Carnaval es continuaven fent a La Sala, fins que aquell any 81, l’Acord va muntar un envelat a la Plaça de les Casernes; l’any següent el Coro va muntar un altre envelat al costat del de l’Acord, polemitzant amb quin era l’envelat “autèntic”; a partir de 1983, l’envelat va ser compartit per l’Acord i el Coro. Començava l’aproximació entre les dues entitats.
Al 1984, deu anys després de la seva reincorporació a la Comparsa, el Coro canviava la seva armilla, per una americana verda molt més elegant
Els canvis importants polítics i socials s’unien a una certa crisi del model associatiu que tenien les entitats fins aleshores, i també les dificultats materials i de massa social van provocar l’inici de la reflexió d’unir esforços i de plantejar-se la necessitat de fusionar-se amb altres entitats amb qui es compartien valors i projectes, per rendabilitzar espais, recursos i socis.
Desprès de llargues converses, l’any 1987. el Coro es va fusionar amb la Societat l’Acord, donant pas a una nova entitat que recollia el llegat i la història de l’antic Coro i incorporava un nou model d’associacionisme sorgit d’una entitat jove i alternativa, L’Acord. La nova entitat assumia el nom definitiu de La Unió Vilanovina (L’Acord i el Coro) i unia els seus símbols (el clavell de la revolució portuguesa i la lira claveriana) en el nou escut de la societat i són aquests el nom i el símbol de la nostra entitat fins avui.
A partir de la fusió del Coro i L’Acord es va iniciar un època de fortíssima activitat a tots els nivell. El primer gran objectiu va ser l’adquisició d’un local de propietat. La Unió Vilanovina des de la seva seu del carrer Teatre va convertir-se en un model i un referent de la vida cultural i associativa local, participant activament en tots els esdeveniments de la ciutat i tenint un marcat protagonisme en molts d’ells.
Després d’uns anys d’activitat frenètica i entusiasta, va venir una època més convulsa, de canvis generacionals i d’un cert esmorteïment de la vida social, que van coincidir amb les reiterades denúncies d’una veïna poc tolerant, que es queixava de les suposades molèsties de tenir una entitat viva i activa al costat de casa. Les denúncies es van traduir en processos judicials que van comportar el tancament del local, l’ any 2005 per no reunir les condicions legals d’aïllament acústic tot i haver estat en ple funcionament, amb els permisos corresponents durant 18 anys.
L’any 2011, La Unió Vilanovina va celebrar el seu 150 aniversari amb un acte central a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova.
150 aniversari
maig del 2010.
Actualitzar fins 2025
(Incloure els llibres en PDF ?)
